LA LITERATURA DEL BARROC

El Barroc és un moviment cultural i artístic que va tenir lloc a Europa aproximadament des del 1600 fins el 1750. L'art barroc va sorgir després del Concili de Trent (1545-63), que va impulsar un estil artístic que es dirigís no només a les elits, sinó al poble illetrat. Així, en pintura i arquitectura, el Barroc utilitza una iconografia directa i teatral, amb tendència a una abundància d'ornamentació.
El terme barroc prové de la parla portuguesa barroco, amb el significat de "perla imperfecta" o, per extensió de joia falsa. Benvenuto Cellini l'aplicà per primera vegada com a sinònim d'extravagant. La literatura francesa i la italiana del segle XVIII l'empren per a qualificar el que és enfarfegat, afectat, ridícul. Amb el temps, però, s'anà imposant una significació més àmplia del terme, desproveïda de l'estigma pejoratiu, tot designant un període concret de la cultura europea.
Històricament, el Barroc té l'origen a la segona meitat del segle XVI, en un moment de profunda crisi econòmica, política, social i cultural. En mig de la crisi, però, s'inicià un procés de transformació:

• En l'àmbit de l'Església Catòlica, es produí la Contrareforma, iniciada amb el Concili de Trent (1545-63).
• El triomf de la ‘‘ciència nova’’ (Galileu, Kepler, Descartes, Newton, Bacon...) significà l'esfondrament complet de la filosofia i de la ciència aristotèliques.
• En el pla internacional, la concòrdia superficial de la Pau de Vervins (1598) i l'edicte de Nantes (1598), fou seguida per la Guerra dels Trenta Anys (1618).

Acabat el conflicte, el mapa de l'Europa occidental prengué trets força semblants als actuals. Durant el segle XVI la supremacia de Portugal i Castella a ultramar fou indiscutible, però des de l'inici del segle XVII Holanda, Anglaterra i França aparegueren com a grans potències colonials. Per contra, l'absolutisme triomfà a França, que proporcionà un model a seguir per la major part de les corts europees. La vida cultural experimentà l'atracció de París i dels salons burgesos.

Les característiques bàsiques de l'art barroc són les següents:
•          Us de la línia corba.
•          Gran decoració.
•          Grandiositat de les construccions.
•          Gest exaltat i gran moviment.
•          Predomini del color sobre el dibuix.
•          Línies en diagonal.
•          L'obra continua més enllà del quadre.
•          Importància de la llum
•          En pintura, aparició de nous temes. Paisatge, Bodegó

Artísticament, el Barroc constituí una reacció contra la serenitat i l'equilibri dels cànons del Renaixement, els quals ja havien estat superats per l'expressivitat del manierisme. Fou un estil sofisticat i emocional, sovint extravagant, per bé que no tingué uniformitat, atès que al segle XVII hi havia diversos sectors enfrontats en el que es refereix a la producció artística: la cúria romana, la cort reial de Versalles, l'Holanda calvinista i burgesa....

Hom assenyala dues mentalitats contraposades:

•          Una basada en el lliurecanvisme, representada per la societat burgesa, comerciant i pròspera que promogué un art basat en temes seculars, en la pintura de costums, en el retrat i que tingué com a seus principals Nàpols, Gènova, València, Sevilla, Amsterdam i Londres.
•          I una altra basada en el mercantilisme, es caracteritzà per un fort ideal absolutista que maldava per la centralització i que generà un art de jardins geomètrics, urbanisme rígid de grans avingudes i places subordinades sempre a un punt de concentració i que tenia com a centre dos nuclis diferenciats, Roma, on la renovació de la iconografia religiosa i el gust per les composicions triomfalistes responien als ideals de l'Església Catòlica de la Contrareforma i Versalles, on l'orgull d'esplendor Cesarista era palès en la magnificència de les decoracions.

A França, potència política i cultural dominant a Europa, es dictaren durant aquesta època els cànons d'un nou corrent estètic, el Classicisme francès, antiindividualista i regit pels principis de la monarquia absolutista de Lluís XIV. A Flandes es produí un art més espontani que el francès i més alegre que el romà. Mentrestant, als països alemanys, la societat protestant es refugià sobretot en la música com a mitjà ideal d'expressió.

El Barroc s'estengué per l'àrea catòlica més addicta a Roma (Baviera, Àustria, Bohèmia, Flandes, els Països Catalans, Castella, Portugal, etc) i, a través dels països ibèrics, a Amèrica i a Àsia on es conjugà amb l'art autòcton i donà lloc a variants específiques. Arribà també a Alemanya, on marcà el trànsit vers el Rococó. D'altra banda, l'ascetisme de la Contrareforma promogué un realisme que, en pintura, fou difós pel tenebrisme de Caravaggio. Durant el Barroc és constant, però, la interrelació de diversos estils, de la qual són bons exemples els Carracci, el Barroc austríac i figures com Velázquez, Valdés Leal o Murillo.

WILLIAM SHAKESPEARE

Va nàixer a Stratford –upon- Avon (Anglaterra) en la primavera de 1564. Encara que no es tenen moltes dades de la seva infància, se sap que va ser el tercer de vuit germans i el primer fill baró de John Shakespeare i de Mary Arden. Les dades sobre la seva adolescència també són escasses. Es creu que va estudiar en un col·legi de la seua localitat i que, encara que hauria d'haver succeït a son pare en el negoci, va haver de posar-se a treballar com a aprenent de carnisser, per la difícil situació econòmica que passava la seua família. El 1582 es casa amb Anne Hathaway. Cinc anys més tard s'estableix a Londres i després de provar sort en diferents oficis opta pel d'actor. Durant la difícil situació política que travessa Anglaterra en aquell moment, Shakespeare continua amb la seva professió, discuteix en les tavernes, observa i somnia. El 1593 escriu els seus dos primers poemes eròtics, “Venus i Adonis”, als quals segueix “El Rapte de Lucrecia”. Però, a més d'aquesta temàtica pròpia de l'època, també són cèlebres les seves obres de caràcter renaixentista (“Ricard III” o “Enric IV”) i les seves produccions burlesques (“L’amansiment de l’harpia”, “El comte Lucanor”, “Un somni de la nit de Sant Joan”, etc.). L'última etapa de la seua producció va estar marcada pel drama i el món clàssic. Dins d'aquestes dues temàtiques, destaquen títols com “Romeo i Julieta”, “Hamlet”, “Macbeth” o “La Tempestat”. Quan l'escriptor ja tenia produïdes 38 obres i acumulada una bona fortuna va decidir tornar a Stratford –upon- Avon, la seva ciutat natal. Allí va morir el 23 d'abril de 1616.

Traduïdes a multitud d’idiomes, les seves obres i les seves peces dramàtiques continuen representant-se per tot el món. En total, l’obra de Shakespeare compta amb catorze comèdies, deu tragèdies i deu trames històriques, un compendi dels sentiments, el dolor i les ambicions de l’ànima humana.
La producció de Shakespeare es desenvolupa en tres etapes:
En la seva primera etapa, abans de 1600, van aparèixer la majoria de les seves “comèdies alegres”, com ara:

• Somni d’una nit d’estiu (1594), una obra plena de fantasia en la qual s’entrellacen diversos fils argumentals centrats en dues parelles de nobles amants.
• El mercader de Venècia (1596), que retrata les qualitats renaixentistes de l’amistat viril i l’amor platònic.

Malgrat que durant tota la seva vida va escriure tragèdies, a partir de 1600 comença la seva segona etapa, en la qual Shakespeare publica les seves grans tragèdies i les anomenades “comèdies fosques”, entre les quals destaquen:

• Romeu i Julieta (1595), sobre l’èxtasi de l’amor entre dos joves que les seves famílies estan enemistades.
• Hamlet (1601), sobre el dilema moral de la venjança i el perdó.
• Otelo (1602), amb la gelosia com a temàtica principal.
• El rey Lear (1605), sobre l’amor filial i l’enveja.
• Macbeth (1606), sobre la temptació del poder.

A partir de 1608 comença la seva tercera etapa, marcada per un canvi de registre, i entra en el gènere de la tragicomèdia, sovint amb un final feliç en el qual s’entreveu la possibilitat de la reconciliació.

Trets de les tragèdies

Shakespeare és l'autor de les cinc grans tragèdies que, després de les clàssiques ateneses d'Èsquil, Sòfocles i Eurípedes, més transcendència han tingut en la història de la cultura occidental.
A diferència de les tragèdies gregues, els herois tràgics de Shakespeare no s'enfronten ni a la destinació ni a un pla diví, sinó que els seus conflictes deriven de la seva pròpia naturalesa humana. La responsabilitat de resoldre la crisi cau directament sobre els herois shakespeareans.
Les tragèdies de Shakespeare sempre tenen com protagonistes a reis, o nobles sobirans en el seu territori,  que  al principi de l'obra prenen una o diverses decisions equivocades. Els fets derivats d'ella van a afectar-los negativament  a nivell individual i familiar. I, per la seva condició de sobirans, la tragèdia de les seves vides tindrà una enorme repercussió social i política que posarà en crisi l'estabilitat dels seus regnes.  
Encara que els protagonistes de les tragèdies shakespeareanes són essencialment justs i nobles, alguna debilitat del seu caràcter els duu a un judici equivocat que dóna lloc a una flagrant injustícia i al mateix temps facilita l'actuació d'algun malvat molt pròxim al seu cercle que aprofita la situació per a cometre malifetes,  traïcions i assassinats de transcendència fatal. 
Al final de les tragèdies els protagonistes arriben a veure la justícia restablerta i els dolents desemmascarats. Però els herois paguen la seva equivocació amb les seves vides. També aquells éssers nobles i estimats que han estat objecte de la injustícia solen morir. Generalment algun personatge, en certa manera secundari i molt proper emotivament  i política al sobirà, és el supervivent encarregat d'implementar una nova fase en el regne sota el signe de la justícia que s'ha aconseguit a través de la tragèdia.

Trets de les comèdies

Així com els personatges de les tragèdies solen ser reis, Shakespeare utilitza en les seves comèdies personatges de la baixa noblesa o la burgesia. Les comèdies de Shakespeare  sempre són de tema amorós i solen acabar en dobles noces. Hi ha tot tipus d'embolics, malentesos, disfresses, i canvis de parella que sempre es resolen favorablement. Al costat dels protagonistes sempre hi ha criats o bufons que s'encarreguen de posar la nota còmica.
Una de les característiques de les comèdies shakespeareanes és el fet que l'audiència sol saber més sobre els fets que els propis personatges a qui veu actuar en desconeixement d'unes dades que són fonamentals per al desenvolupament de l'acció. Aquest mecanisme produeix una complicitat entre la audiència i el comediògraf que es tradueix en un  distanciament dels problemes plantejats  que, paradoxalment,  dóna lloc a major  comprensió.
Algnunes van ser escrites durant el primer període creatiu de Shakespeare. El dramaturg està encara experimentant amb tècniques i caràcters. Són comèdies lleugeres en les quals l'humor es basa principalment en l'acció i les complicacions argumentals. Les més importants, però,  corresponen al que s'ha anomenat "Segon període creatiu" de Shakespeare. En aquesta sèrie els personatges són més complexos i menys transparents. L'assoliment de la felicitat es complica per l'entorn social i la ironia dramàtica adquireix major intensitat. Finalment, són les tres comèdies escrites per Shakespeare en el seu tercer període creatiu, el de major plenitud i en el qual va escriure les seves grans tragèdies. ". Tenen un to agredolç, l'humor es converteix en sàtira. Són comèdies molt més complexes que les anteriors. Els personatges femenins adquireixen major protagonisme.

Trets dels drames històrics

Les dues sèries de Drames Històrics de Shakespeare reviuen les grans guerres civils angleses dels segles XIV i XV que van culminar en les famoses Guerres de les Roses que enfrontava  les cases de York (rosa blanca) i Lancaster (rosa vermella) Els successos, personatges i escenaris estan basats en les cròniques angleses però el tractament és original de Shakespeare. Enric V (el famós Hal en la seva joventut) és la figura central en la qual convergeixen un abans i un després. 
Shakespeare planteja gran varietat de qüestions relacionades amb el poder i la figura del monarca com son: els deures reials; els valors  essencials per a la llei; la relació entre el poder i la moralitat;  el perill d'abús de poder per part del sobirà; la influència política de la vida privada del monarca ...  Aquest tipus de temes era de la major actualitat durant els anys que van ser escrites i representades les històries shakespeareanes. D'una banda, l'esperit renaixentista començava a qüestionar la sanció divina d'un monarca i per una altra,  Isabel I era ja molt major i el problema de la seva successió s'havia convertit en la prioritat de la política anglesa. 
Els drames històrics combinen elements tràgics i còmics podent en certa manera ser considerats com tragicomèdies. La principal protagonista és sempre Anglaterra com entitat patriòtica, Gal·les, Escòcia i Irlanda solen ser presentats a través d'elements caricaturescos o, almenys, exageradament representatius.